Cal que neixin uns d’octubre a cada instant

Centenars de persones defensant l'escola Estel poc abans que hi arribessin les urnes l'1-O
Centenars de persones defensant l’escola Estel el matío de l’1 d’Octubre. Foto: Dolors Pena

És impossible entendre l’ocupació dels col·legis electorals del passat 29 i 30 de setembre i la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, i els fets posteriors, sense tenir en compte el vespre del 27 de setembre de 2017. Com tampoc es pot entendre res si només ens fixem en aquell vespre, és clar. Però és important i tinc la impressió que no se n’ha parlat gens. Aquell vespre l’ANC havia convocat reunions territorialitzades amb representants de tots els partits independentistes. A l’ETC de Vic ens hi vam trobar gent d’Osona, el Ripollès i el Lluçanès, érem unes 150 persones, crec. Es tractava d’una reunió informativa on les companyes de l’ANC ens traslladaven indicacions, a priori consensuades amb totes les organitzacions independentistes, per garantir la celebració del referèndum. L’Estat espanyol ja havia evidenciat que era capaç de tot per impedir-lo. Només cal recordar les 14 detencions i els fets del 20 de setembre al Departament d’Economia i la Seu Nacional de la Candidatura d’Unitat Popular.

Davant la repressió estatal era imprescindible l’acció popular. Era imprescindible comptar amb la població per garantir la celebració del referèndum. Totes érem conscients que si ho deixàvem tot en mans de les institucions, aquestes per si soles no podrien garantir l’obertura de les escoles. La sorpresa va arribar quan les indicacions que ens van traslladar pràcticament es limitaven a dir-nos que diguéssim a la gent que calia anar a les escoles el diumenge 1 d’octubre, a les 7 del matí, i en cas de trobar-la tancada fer cua amb les paperetes. Eren indicacions pensades per aconseguir una imatge amb un gran impacte a escala internacional, sí, però que en absolut estaven pensades per garantir la celebració del referèndum.

Vull pensar que qui havia dissenyat aquella estratègia creia que era impossible fer allò que finalment vam acabar fent. Vull pensar que no es tractava de fer servir la població per satisfer els interessos i objectius que perseguien les elits convergents capitanejades per Artur Mas i Marta Pascal o partits polítics amb ànsies d’hegemonia. Alhora, vull deixar clar el meu més absolut respecte i admiració per la gent de l’ANC: sense elles mai hauríem arribat tan lluny. El cas és que l’estratègia es va presentar com un consens de país que comptava amb el suport de tot el govern, les entitats sobiranistes i la CUP. Perplex, vaig escoltar fins al final. Era evident que aquella estratègia no podia comptar amb el suport de la CUP, ni de l’Esquerra independentista. Ni ho havíem debatut enlloc, ni es basava en els principis de la desobediència i resistència activa i no violenta que havíem practicat, amb èxit, el 20 de setembre, per impedir que la Policia Nacional espanyola entrés a la nostra seu. També era evident que la immensa majoria de la població que defensaven la celebració del referèndum estaven disposades a fer molt més per garantir-lo que allò que es plantejava. Així s’havia demostrat a Constantí el 6 de setembre, a Valls el 9, a Terrassa el 19 i a Barcelona el 20. I així es va demostrar durant tot el cap de setmana ocupant les escoles i celebrant el referèndum, malgrat la repressió estatal.

Acabada l’exposició vaig demanar la paraula. Vaig argumentar que la proposta no havia estat consensuada amb la CUP i, sobretot, vaig intentar ressaltar que independentment del que en pensés i digués la CUP, era evident que el moviment popular independentista no es quedaria el cap de setmana a casa veient com la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tancaven les escoles dels nostres fills i filles. Ni les militants de la CUP ni ningú haurien obeït aquelles indicacions. Va ser un moment complicat. Personalment tinc molt bona relació amb les tres persones que estaven fent de mesa de la reunió i el més còmode hauria estat callar. Tanmateix, no només tenia l’obligació política d’exposar el posicionament real de la CUP, sinó que coneixia les tres persones i tenia el convenciment que elles només estaven transmetent allò que se’ls havia traslladat. I així era. Arreu del territori s’estava traslladant aquella mateixa estratègia i s’estava fent de la mateixa manera que a Vic: com a suposat consens entre totes. L’endemà la mateixa gent de l’ANC em confirmava que ho havien pogut contrastar i que allò que havien exposat no havia estat consensuat amb la CUP. Era un acord del govern de Junts pel Sí amb les entitats sobiranistes. Sí, havien estat enganyades.

Paral·lelament a aquells fets naixien centenars de Comitès de Defensa del Referèndum arreu d’aquest tros de país. De fet, les indicacions rebudes van ser un autèntic revulsiu. Gent de totes les ideologies polítiques, també evidentment les companyes de l’ANC, van autoorganitzar-se al voltant dels CDR per fer just el contrari del que se’ls havia indicat. D’aquí la importància d’aquell 27 setembre: ens van alertar molt seriosament que hi havia algú que o bé no creia en la capacitat del poder popular en la defensa de les escoles o bé preferia que ens haguéssim quedat fent cues en lloc de defensant les urnes per, així, no haver de gestionar-ne ni aplicar-ne els resultats. Aquesta realitat, juntament amb la repressió estatal, van produir l’efecte contrari. Centenars de milers de persones anònimes s’autoorganitzaven i passaven literalment per sobre d’una estratègia que contradeia el sentit comú d’aquelles dates. S’autorganitzaven disposades a practicar l’estratègia desobedient que tant impugnava la tesi de la llei a la llei, fins aleshores hegemònica en l’independentisme dominant, com les estructures del règim del 78. Així, gent de totes les sensibilitats polítiques vam fer possible l’obertura dels col·legis. Vam desbordar-ho tot.

He cregut important socialitzar el que va passar aquell 27 de setembre precisament perquè vull creure que totes volem aprendre dels nostres encerts i errors. Comparteixo la vivència d’aquells fets amb molta gent diversa. Com també comparteixo que durant tot l’estiu moltíssima gent, de totes les organitzacions polítiques independentistes, van fer una feinada ingent per fer possible l’1-O. Tanmateix, no només tinc el convenciment que el que explico s’ajusta molt a la realitat, sinó que crec que ens ajuda a interpretar tant el que va passar amb la fracassada declaració del 10 d’octubre com tot el que va passar fins a la simbòlica declaració del 27. Analitzar i interpretar correctament els fets d’aquelles dates, des d’una perspectiva crítica, és imprescindible per no defallir i seguir dempeus caminant en l’exercici de l’autodeterminació i la construcció de la República catalana. No hi ha res que benefici més els interessos de l’Estat espanyol que la fe cega i l’abolició de l’anàlisi crítica. No hi ha res millor per guanyar-ho tot que l’autoorganització i el sentit comú popular. Sí, cal que neixin uns d’octubre en cada instant.

[Article publicat originalment a El 9 Nou del 28-9-2018]