Opinió. Carla Dinarès i Ayats | Ser un contenidor espatllat

El contenidor espatllat al qual es refereix l'article
El contenidor xafat al qual es refereix l’article

Ahir al migdia, just abans d’entrar a la feina, vaig adonar-me que el contenidor que hi ha a l’entrada i que és nou de fa tres mesos ja està xafat. A primer cop d’ull vaig molestar-me directament amb ell, amb el contenidor, ja que se suposa que hauria d’haver tardat una mica més de temps a trencar-se. Després vaig començar a apiadar-me’n. Ha de ser molt dur ser un contenidor de vidre nou i trobar-te en aquesta llastimosa situació. Haver de patir que el teu cos es separi de la base, de manera que tots els envasos surtin de les teves entranyes i acabin escampats pel carrer i hagis d’encarar el fet de no ser capaç de complir la teva única funció: contenir els envasos dins teu.

Vaig deixar-ho en un fet purament anecdòtic fins que, al vespre, pujant la Rambla, vaig trobar-me’n un altre en la mateixa trista situació. Això em va portar a recordar que la renovació de tot el parc de contenidors de la ciutat ens ha costat un milió d’euros. Un milió d’euros i acabats d’estrenar ja els hem de dur a arreglar?

De fet, aquesta renovació ja fa anys que s’hauria d’haver fet, però la iniciativa d’implantar el sistema de recollida Porta a Porta va fer allargar la vida útil dels antics contenidors a l’espera de no haver de ser substituir-los mai més. És una llàstima que, a l’últim moment, i després de molta feina i inversió feta (viatges a Parma inclosos), el govern municipal es fes enrere. Viure en una societat hiperconsumista suposa una generació de residus que portarà al col·lapse el nostre medi ambient. La sobreutilització d’envasos i la poca consciència general del volum de residus que generem és inassumible. És evident que aquesta situació ve determinada pel sistema capitalista en què vivim, basat en la societat de consum i en l’economia dels beneficis empresarials, sense tenir en compte els danys ambientals ni socials. Un sistema contra el que lluitem per anar cap a una economia respectuosa amb el medi i que estigui al servei de les persones. Dit això, la generació de residus domèstics es pot reduir significativament amb sistemes de recollida selectiva com el Porta a Porta. Els estudis demostren que a tots els municipis on s’ha implementat aquest sistema, el volum de residus generats disminueix. El foment d’aquestes mesures, la bonificació pel reciclatge i el canvi dels hàbits de consum són la base per revertir les tendències actuals. Individualitzar els residus permet que les persones prenem consciència per fer un pas més cap a la sobirania. El futur passa per prendre totes les decisions des d’un punt de vista d’un mínim impacte ambiental. El consum responsable i conscient i el reciclatge per a no generar més residus, ho és.

Des de la CUP i Capgirem Vic sempre hem treballat a favor d’un canvi en la recollida municipal dels residus, tant del mètode com de la gestió. De fet, la CUP va ser el primer grup municipal que va posar el Porta a Porta amb una gestió pública integral sobre la taula. Des del primer moment de tenir un peu dins aquest Ajuntament, ara fa prop de 12 anys, ja dèiem que la sobirania també s’exerceix amb la municipalització dels serveis. Cal acabar amb el dogma que pregona que una empresa pública és ineficient i una bona manera de fer-ho, en el cas vigatà, és divorciant-se de Cespa -empresa de la multinacional Ferrovial, sancionada per pràctiques fraudulentes- i assumint el 100% de la gestió des de l’Ajuntament.

De fet, el motiu per no implantar el Porta a Porta va ser la discrepància entre Capgirem Vic (que defensava un model d’empresa totalment pública) i el trinomi Convergència-Reagrupament-PSC (aleshores encara sense Vic per Tots) que no estava disposat a deixar la gestió privada. Fins i tot, van rebutjar fer la recollida Porta a Porta amb el sistema d’empresa mixta actual fins acabar la concessió i llavors municipalitzar-ne el servei. Tot i que l’empresa mixta és el model per excel·lència dels últims governs, diversos estudis demostren que sempre acaba pesant més la part privada que la pública. Qualsevol empresa privada que s’encarregui de serveis municipals, sobretot si es té en compte el monopoli que comporta, impossibilita l’abaratiment de costos. Els interessos econòmics sempre s’acaben imposant. Per això sempre hem defensat la gestió pública, ja que és la única que garanteix, com a mínim, poder congelar la taxa d’escombraries i tenir a mig termini un estalvi real a la factura, a més a més de permetre la fiscalització pública de les instal·lacions i dels serveis.

Cal que Vic tingui clar cap on hem d’avançar. Hem de bastir una alternativa que deixi a banda les anades i vingudes del govern actual. No pot ser que no es tingui clar quin mètode de recollida de residus es vol per Vic i, molt menys, que es malbaratin recursos públics per aplicar el Porta a Porta si finalment és el propi govern qui es fa enrere.  No pot ser que es vulguin fer conviure dos sistemes alhora, com es va fer més que evident amb l’intent d’aplicar el Porta a Porta només al centre històric el passat febrer d’enguany. Segur que tenir dos sistemes de recollida diferents i paral·lels és la millor solució? Per malgastar diners segur que sí, per reduir els residus i la taxa d’escombraries és clar que no.

Ja n’hi ha prou de permetre que la mà dels interessos privats passi per davant en la gestió dels serveis municipals. Hem de canviar de model per avançar cap a un nou paradigma en alça a Europa: les municipalitzacions. Ho hem de fer per tal d’assegurar la reducció del volum de residus i per a revertir la tendència del consum desmesurat i no conscient que no respecta el bé comú. Si més no, que la indignació de trobar-te contenidors nous en mal estat, amb el malbaratament de la inversió pública que suposa, serveixi d’alguna cosa. Independència, sí. Sobirania, també.

Carla Dinarès i Ayats