Opinió. Joan Coma Roura | Ens en sortirem, estimat Jordi

Joan Coma i Jordi Cuixart

El dilluns 29 d’octubre de 2018, ens vam reunir amb el President d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó de Lledoners. Hi vam anar les companyes del Secretariat Nacional de la CUP i regidores de Girona i Barcelona, respectivament, Lluc Salellas i Eulàlia Reguant i amb l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós. Cap de nosaltres no havia visitat mai cap pres. Personalment, el més semblant que havia viscut eren els calabossos de la Caserna de la Guàrdia Civil de Tres Cantos (Madrid) on forçosament vaig passar la nit del 27 de desembre de 2016, o els de l’Audiència Nacional, el matí que em portaven davant del jutge. D’aleshores, tinc diferents missatges d’en Jordi. Un d’ells em deia: “units som imparables”. En Jordi, i per extensió Òmnium Cultural, mai ha volgut deixar a ningú enrere. Em trucava pràcticament cada setmana per saber com estava. Em preguntava pels meus fills, per la meva companya i m’explicava, content, que amb la Txell esperaven un nen. És impossible no emocionar-se quan recordo tot el que ens va donar i la confiança i força que ens va transmetre. També parlàvem, és clar, del moment polític. Coincidíem en la necessitat de prendre consciència col·lectiva que si tiràvem endavant el projecte autodeterminista, l’Estat no tindria contemplacions. I així va ser. Ell, juntament amb l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Sánchez, van ser els primers d’entrar a presó el 16 d’octubre de 2017. Avui tenim més de mil persones investigades, nou preses polítiques, l’estimada Tamara Carrasco confinada a Viladecans i un mínim de nou persones exiliades en diferents països europeus. Una d’elles, la vigatana i enyorada Marta Rovira. La realitat repressiva de l’estructura de poder de l’estat espanyol va glaçar, amb un sol mes d’octubre, la revolució dels somriures. De cop vam aprendre que per fer aquesta revolució democràtica i democratitzadora, també hauríem de saber plorar.

Abans d’iniciar-se l’embat repressiu de l’estat, quan en una xerrada explicaves que la tesi de la llei a la llei, defensada per Junts pel Sí, no es corresponia, de cap manera, amb el que passaria en el context del règim del 78, molta gent et mirava malament. Molta gent, explícitament o implícitament, t’acusava de “partidisme” o d’estar posant “pals a les rodes”. El relat hegemònic independentista impossibilitava –com pretén continuar fent ara– qualsevol crítica, i ho feia amb arguments pensats per posar-te les masses en contra. Recordo perfectament una entrevista a Catalunya Ràdio, un dissabte al matí, en la qual la Consellera Rigau quasi em va renyar per defensar la desobediència civil activa i no violenta; o la Consellera Borràs etzibant-me, enmig d’una xerrada a Santa Coloma de Gramenet, i amb la intenció de deslegitimar la via desobedient, aquell mantra tan convergent (i prepotent) “nosaltres [el Govern] farem les coses ben fetes”. Aquests records no pretenen ser cap retret; només fets que ens haurien d’ajudar a reflexionar, tant per saber on som, com per saber com actuar. A la presó també vam parlar d’això, amb en Jordi. L’absència pràcticament total d’autocrítica no ens ajudarà a continuar endavant. Cal deixar de tractar-nos com a criatures a qui no els convé conèixer la realitat. Cal acabar amb les mentides tàctiques que encobreixen estratègies i interessos partidistes o fins i tot personals. I cal parlar clar: ni l’Estat espanyol ni la Unió Europea es veuran obligats a acceptar un referèndum d’autodeterminació si no som capaces de construir i materialitzar una estratègia mobilitzadora i desobedient comuna capaç de fer perillar els seus interessos materials de manera perllongada en el temps. En aquest sentit, també és imprescindible construir i dur a terme una estratègia antirepressiva col·lectiva per fer front a la retallada de drets civils i a la repressió que s’està vivint a l’Estat espanyol. Treballar en base al 80% de la societat catalana que, independentment de quin sigui el seu posicionament vers la independència, té clar que aquest país, com qualsevol altre, ha d’esdevenir allò que la seva gent vulgui. No deixar-nos ningú enrere, que ens deia en Jordi.

El President d’Òmnium Cultural ens va transmetre moltíssima força. Malgrat estar a la presó, està enorme. Manté el seu cor gegant, una lucidesa impecable i el seu compromís amb aquest país i amb el dret a l’autodeterminació és infinit. Manté aquell esperit lliure que tan li permet comprendre els posicionaments d’uns com els d’altres, per construir-ne de nous, més robustos, més cohesionadors. Més lluites compartides. Entén la seva cel·la com el seu petit barri, el mòdul on és com la seva ciutat, i la presó com el seu país. Intenta parlar amb tothom. Demana poques o cap explicació a la resta de presos: sap que, d’una manera o altra, també són víctimes d’un sistema basat en la desigualat i en les injustícies. La presó sempre ha estat i serà  un càstig col·lectiu disfressat d’individual. La seva empatia i generositat ens hauria de fer reflexionar a totes. Està fort i sí, tot i desitjar i somiar amb ser lliure totes i cadascuna de les nits que ha passat tancat, ha après a ser feliç allà dins. Fa bicicleta, meditació, tallers i, en llevar-se, escriu a les persones que més estima. Alhora, ha assumit perfectament el paper que la història li ha atorgat: el d’un pres polític en un estat demofòbic. I no pensa fer cap pas enrere per aconseguir la llibertat, perquè sap del cert que la llibertat és anar sempre endavant. Malgrat els murs. Malgrat la repressió. Malgrat tots els malgrats, ens en sortirem, estimat Jordi.