Opinió. Joan Coma Roura | Que tot això que estem passant valgui la pena

capgirem dolors bassa

El passat 12 de desembre vam visitar la consellera i presa política Dolors Bassa a la presó del Puig de les Basses. En la visita érem les companyes del Secretariat Nacional de la CUP Joan Garriga i Mireia Vehí; la diputada Natàlia Sànchez, i jo mateix, com a regidor de l’Ajuntament de Vic. Arribes al centre més gràcies als llaços grocs pintats en la carretera, que d’alguna manera t’indiquen el camí, que no pas per indicadors oficials. Socialment és lleig tenir presons, però imagino que deuen aportar algun tipus de compensació per a aquells ajuntaments que accepten tenir-les en els seus municipis. El mercat de la vergonya i la poca vergonya, malauradament, pràcticament sempre s’imposa davant posicionaments més ètics. I, de passada, evitem l’imprescindible debat que, alguna hora, si més no l’esquerra, hauria de plantejar sobre les presons tot qüestionant-ne, d’arrel, la seva pròpia existència.

En les presons mai s’obren dues portes alhora. Així que l’entrada es converteix en una mena de ritual que volgudament et va interioritzant i recordant que, efectivament, entres en un centre penitenciari on, suposadament, hi ha la gent més dolenta i perillosa d’aquest món. Però mires les famílies que esperen entrar i, d’alguna manera, tens la impressió que més que gent dolenta i perillosa són famílies empobrides enmig d’un sistema estructurat a base d’explotació, pobresa i desigualtat. Menors que van a visitar mares que, amb tota la legitimitat i necessitat del món, havien posat fi al seu calvari tot deixant sense vida l’home que portava anys torturant-les. O visitant mares que, per sostenir la família, traficaven amb haixix. O mares obligades a vendre el seu cos en prostíbuls de carretera. Dels 750 presos que hi ha al Puig de les Basses encara no quaranta són dones. I aquests són els seus delictes: intentar sobreviure enmig d’un sistema capitalista i patriarcal.

“Amb molt de gust, Joan. Llàstima que sigui aquí dintre on ens coneixem.” Aquesta va ser la rebuda de la Dolors. Amb llàgrimes als ulls, ens vam abraçar. Vam entrar en una petita sala i vam començar a conversar. Vaig passar-me les dues hores de vista escoltant, i xerrant ben poc. Al preguntar-li com està, la consellera responia amb molta claredat: “Malament, com voleu que estigui aquí dins?”. És veritat, com volem que estiguin les persones a les presons sinó malament? Va ser la Dolors qui, al llarg de la conversa, ens va traslladar la radiografia socioeconòmica de les preses amb les quals comparteix presó. “Yo nueve años por matar a mi Pedro [nom canviat] y a ti te piden 15 por nada”, li deia una companya d’ètnia gitana. La Dolors tenia clar que el que havia fet aquesta dona era un exercici d’autodefensa feminista davant d’un agressor que portava anys exercint violència sobre el seu cos, com aquesta presa entenia que posar urnes no pot ser mai cap delicte. Ens comenta que està treballant pels drets de les preses que, evidentment, com a dones reben un tracte desigual respecte als homes. Ens posa diferents exemples, però un dels que m’impacta més és que les dones disposen d’un horari de piscina més reduït que els homes. L’excusa és que són molts més presos que preses. La realitat és que les desigualtats de gènere governen aquest món. També lluita per la llengua catalana, menystinguda totalment en les comunicacions que sentim pels altaveus de la presó mentre dura la nostra visita.

Més enllà de traslladar-nos la situació en què es troba ella a la presó, i la realitat social amb què conviu, parlem a bastament de la situació política. Ens diu que manté molt contacte amb la presidenta Carme Forcadell, presa política a Mas d’Enric, i amb l’estimat company i president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, un dels set presos polítics que tenim a Lledoners. Però que, tancada, se sent molt sola. Es discuteix amb en Jordi, perquè aquest intenta convèncer-la per transformar la ràbia de ser presa amb felicitat d’estar servint a un projecte col·lectiu. De ser feliç allà dins i ella, ben conscientment, li respon que no. Que no pensa ser feliç tancada entre barrots. I que troba a faltar poder participar i incidir en el debat polític. I que és imprescindible vèncer el partidisme i generar una estratègia compartida per fer front als judicis i a tot el que calgui per exercir l’autodeterminació. “Que tot això que estem passant valgui la pena”, ens repeteix més d’una vegada. Se m’encongeix el cor, només pensar que, ara mateix, no tenim clar que tots els actors polítics dits independentistes estiguin treballant perquè tot aquest patiment no acabi en una renúncia inacceptable en forma d’acord autonomista amb el règim del 78. I així li traslladem, que no tenim clar que tothom tingui clar que només ho aconseguirem si assumim que l’única via que suma i és guanyadora és la de l’1 i el 3 d’octubre de 2017, juntes i desobedients fins al final. I que ens preocupa, i molt, la manca de coordinació, tant en les defenses com en l’acció política. Però que davant la mediocritat política, també nostra, evidentment, la gent hi continua sent i hi serà fins a guanyar. Que, malgrat tots els malgrats, no serà en va.

Les dues hores de visita passen volant i és aleshores quan parlem de les poques visites que pot rebre dels seus fills i familiars. De la injustícia que és que una persona com jo, que ni tan sols la coneixia, pel simple fet de ser regidor tingui dret a visitar-la en una sala, i abraçar-la tanta estona com vulgui, i que els seus fills això només ho puguin fer una estoneta cada mes. Ens diem adeu amb una forta abraçada i mirant-nos els ulls. Ulls vidriosos d’aguantar-nos el plor, que no podem evitar al deixar caure la mirada al terra. Sortint, i veient de nou totes aquelles famílies esperant poder entrar a visitar persones estimades, torno a recordar que la presó sempre ha estat i serà un càstig col·lectiu disfressat d’individual. I que hem de pensar en les preses, però també en la seva gent. En les seves companyes i companys, els seus fills i filles. Les seves amistats. I que dures han de ser aquestes festes, amb persones estimades tancades entre murs de formigó i vergonya. I que, per totes elles, tenim l’obligació d’entendre’ns i generar una estratègia col·lectiva perquè cap d’aquests patiments sigui en va. No pot ser en va. Res d’això serà en va, estimada Dolors.

Joan Coma Roura