Opinió. Joan Coma Roura | Alfon, llibertat

Alfonso Fernández, Alfon, amb la seva mare, Elena Ortega
Alfonso Fernández, Alfon, amb la seva mare, Elena Ortega

Fa uns dies vam visitar Alfonso Fernández Ortega (Alfon) a la presó. Hi vam anar Sílvia Pagès, companya del Secretariat Nacional i regidora de Sant Joan les Fonts, i jo. L’Alfon és veí del barri de Vallecas (Madrid) i va entrar a la presó preventiva l’any 2012, amb només 21 anys. El van detenir en les mobilitzacions per la vaga general del 14 de novembre d’aquell mateix any. Protestava, protestàvem, contra les retallades, l’austeritat i la precarització del mercat de treball. Això és, ens mobilitzàvem en defensa de l’educació, la sanitat i per unes feines dignes. Per al nostre present i futur, que és el de la immensa majoria de la població. A Catalunya hi hagué una trentena de detingudes, quatre d’elles menors. Recordo els antidisturbis desembridats a Barcelona. A l’Alfon li van encolomar –literalment– una maleta amb gasolina. Van estar dies pressionant-lo perquè digués noms. Sempre ha callat. No només té la consciència tranquil·la, sinó que la té increïblement robusta. I de la detenció a la presó preventiva, sortida, i d’aquesta a una condemna de més de quatre anys que l’any 2015 el fa tornar a presó. És un pres polític. Perquè a l’Estat espanyol hi ha presos polítics més enllà dels independentistes catalans. Com ells, l’Alfon està pres no només per les seves idees sinó sobretot per escarmentar els que les puguem compartir. Pres per ser d’esquerres i antifeixista. Un advertiment a tots els col·lectius que gosen desafiar el règim del 78. Un advertiment, també i sobretot, al jovent que lluita, i que l’Estat voldria anestesiat davant la televisió.

Tinc la impressió que moltes persones que sabeu del cert que els presos polítics catalans no han fet res que mereixi presó ara estareu pensant que l’Alfon devia fer alguna cosa per ser-hi. De fet, és probable que també es pensi el mateix d’algunes de les 18 independentistes detingudes el passat dimecres 16 de gener. M’agradaria equivocar-me, però aquest raonament que empodera l’opressor i castiga el reprimit es fa repetidament quan el reprimit no forma part dels nostres. Tot i que intento evitar-ho, també l’he fet moltes vegades. Evidentment. És quelcom que portem tan endins que sense el propòsit conscient de no fer-ho ho fem automàticament. Es feia amb els centenars de companyes basques, detingudes, torturades i empresonades per formar part de l’Esquerra Abertzale; s’ha fet sempre que s’ha detingut companyes anarquistes; o, per posar un altre exemple, es va fer amb els 23 companys detinguts del Cas Dixan, en el marc d’una suposada operació antigihadista en la qual les substàncies químiques intervingudes van resultar ser detergent. Aquella operació, teledirigida pel govern Aznar a primers de 2003, formava part d’una estratègia que tenia per objectiu fabricar el clima social necessari per possibilitar la intervenció a l’Iraq. Estratègia sustentada en la islamofòbia. Repasseu portades, columnes i tertúlies d’aquelles dates, va ser escandalós. Com a país, hem deixat a tots aquests col·lectius literalment sols. I ara ens preguntem on son els intel·lectuals i col·lectius d’esquerres de l’Estat espanyol. Allà on érem nosaltres aleshores: víctimes d’un sistema propagandístic tan potent que, sense adonar-nos-en i en funció del context i de la víctima, acabem reforçant.

Coneixia el cas de l’Alfon, però mai hi havia parat gaire atenció. Fins que, en sortir de l’Audiència Nacional espanyola, després d’haver estat forçat a comparèixer-hi, l’estimat David Fernàndez (cor gegant, ment brillant i compromís inesgotable) em va dir que en la concentració de suport hi havia l’Elena, la mare d’Alfon. Apuntar i recordar això m’ajuda a prendre consciència que jo també l’havia deixat sol. I la seva mare, amb una consciència militant i de classe exemplar, va ser al meu costat en un dels dies més complicats de la meva vida. Aprenentatges que et queden per sempre més. Des d’aleshores que penso que li devíem aquesta visita, i aquest text. I m’ho devia, també, a mi mateix. Perquè reconèixer les mancances és l’única manera per superar-les. I aprendre d’aquelles que lluiten, el camí per guanyar-nos el futur.

En aquest sentit, les més de tres hores de conversa amb l’Alfon van ser una lliçó magistral d’activisme, política, internacionalisme i solidaritat. Com la seva mare, té una consciència de classe brutal, i un coneixement de la realitat política estatal i del procés d’autodeterminació d’aquest tros de país molt profund. A través de la seva companya i la seva família, l’Alfon ha après la nostra llengua i la nostra realitat política. Es defineix com un antifeixista conseqüent i no té voluntat de deixar de ser-ho. Al contrari. La presó l’ha reafirmat. Ens explica com, per la seva ideologia, ha estat maltractat, impunement, per diferents funcionaris de l’Estat. Indefens, ens diu, perquè allà dins “ells et poden acabar de destrossar la vida”. És aquí on ens transmet que la presó t’interioritza el poder de l’Estat, partint-te per dins. Esberlant-te el pit, diu. Amb tot, però, està fort i molt il·lusionat. Es nota que no ha parat d’autoformar-se, llegint sense parar. Està estudiant, per quan pugui sortir poder treballar amb nens i joves que el capitalisme expulsa per sistema. Com la seva mare. De fet, just abans d’entrar, l’Elena m’escriu per dir-me que li diguem que ja té encarregats els llibres per al proper trimestre. I la seva companya, que li diguem que l’estima molt. Moltíssim. Li diem, i somriu. Se’l veu content i només per això un sap que aquesta visita ha valgut molt la pena. Ens acomiadem xocant-nos les mans, malgrat el vidre que ens separa. Seguidament, ens posem les mans al cor i ens el piquem, com dient-nos que allà dins, ben endins, per sempre més. Se’ns fa impossible evitar que se’ns mullin els ulls, però no deixem de somriure en cap moment.

Ara imaginem-nos amb 26 anys i empresonats per la nostra manera de pensar. I, sempre que l’Estat i el sistema, o alguns dels seus aparells, com la nostrada Generalitat, ens l’intenta colar, apliquem, també a aquelles que aparentment no son dels nostres, el que sentiríem i el que demanaríem per nosaltres. Mai més soles, i sempre més endavant, estimat company. Alfon, llibertat.

Joan Coma Roura