Opinió. Dones de l’assemblea de Capgirem Vic | Com habitem la nostra ciutat

capgirem urbanisme feminista 2

No poder sortir a córrer soles per l’anella verda o pels camins de sota la Creu. Sentir la pressió estètica cada vegada que passem pel davant d’un aparador de qualsevol botiga del centre. No reconèixe’ns amb tal com se suposa que hem de ser. Enviar un missatge quan arribem a casa després d’una nit de festa, per explicar que estem sanes i estalvies, quan tornem dels locals allunyats del nord de la ciutat. Havent caminat de pressa, amb les claus en una mà i el mòbil a l’altra. Pensar bé on anirem a passejar el gos i procurar que alguna persona sempre n’estigui al cas. Evitar passar per depèn de quins carrers a depèn quines hores. Canviar de vorera. Accelerar el pas. Gestionar la gimcana que suposa anar a deixar la canalla al col·legi, anar a la feina, tornar a casa per dinar, tornar al lloc de treball, passar a fer la compra, recollir la canalla i anar cap a casa sense cap parc infantil pel camí, per exemple. Aguantar mirades i comentaris sobre el nostre aspecte físic mentre fem tot aquest periple. Sentir-nos malament per tenir calor i anar amb poca roba a sobre al passar per Plaça. Qüestionar-nos i examinar-nos constantment. Aquesta és la relació que tenim amb la nostra ciutat. Amb els nostres carrers, amb les nostres places i amb la nostra gent.

De la llista dels 10 urbanistes més influents del segle XX, només hi havia una dona. És una dada que pot extrapolar-se als arquitectes i urbanistes que s’han encarregat de dissenyar i gestionar les nostres ciutats fins fa no masses anys. És una mostra gràfica de que les ciutats on habitem no han estat dissenyades amb perspectiva de gènere. És sociològicament impossible que un home tingui en compte el llistat de situacions que hem esmentat a l’anterior paràgraf. Bàsicament, perquè no les ha viscut i, per tant, és poc probable que les pugui tenir en compte.

L’urbanisme ha reproduït històricament els rols de gènere: l’espai públic per als homes, el privat per a les dones. A les polis gregues, l’espai de l’àgora era exclusiu pel gènere masculí. A Vic, fa unes dècades, una dona no podia travessar la Plaça pel mig sense que se la titllés de provocadora, de fresca i de poca vergonya. Les nostres ciutats estan dissenyades des d’un punt de vista d’un home, de mitjana edat i de classe benestant, amb cotxe propi i amb una dona que vetlli per la llar i per les cures. Una ciutat que no concilia la vida quotidiana. Una ciutat profundament capitalista i patriarcal -sempre de la mà, no s’entén l’un sense l’altre-. Els temps comencen a canviar, però les nostres ciutats segueixen responent als mateixos estereotips. I no ens hi sentim còmodes. Aquí és on i com neix l’urbanisme feminista o l’urbanisme amb perspectiva de gènere. Un urbanisme amb unes bases de disseny que contemplen que la vida reproductiva i de cures no només es desenvolupa dins la llar, sinó també en l’esfera pública. Un urbanisme que, a l’espai públic, no dona privilegis per raó de gènere, ètnia, edat, diversitat funcional ni tendència sexual, ni està al servei de les classes dominant.

Per revertir aquesta situació, cal que la Regidoria d’Igualtat i la d’Urbanisme han de treballar en equip, conjuntament amb els col·lectius feministes de la ciutat i de la comarca. S’ha de fer una auditoria de seguretat urbana en la línia que apuntava la moció presentada per Capgirem Vic i aprovada per unanimitat de tots els partits democràtics el passat ple del novembre del 2018. És vital que el POUM contempli una mixicitat d’usos que faci front a la zonificació i a la segregació d’usos per barris. És imprescindible que es contemplin els recorreguts diaris de totes les tipologies d’usuàries de la ciutat. És fonamental que s’inverteixin recursos públics per augmentar la percepció de seguretat de tot el nostre espai públic. La desigualtat d’inversions entre els barris de la ciutat poden configurar barreres difícils de salvar entre els que queden a ambdues lleres del riu. Cal que aquesta mirada urbanística amb consciència de gènere s’apliqui per igual a tota la ciutat.

Cal posar l’urbanisme feminista a sobre la taula. Cal repensar la ciutat per assolir una transformació social. A Vic, cada dia es cometen agressions masclistes. Cal dir-ho alt i clar. Una ciutat feminista és una ciutat inclusiva. I, si no ho és, per nosaltres, no és una ciutat habitable.