Anem a sopar al polígon

burger-chips-dinner-70497

Fa pocs dies sortia la notícia que obriria a Vic un restaurant de König, una cadena originària de Girona força coneguda, especialitzada en hamburgueses. De 200 places. Al centre de Barcelona hi té un parell d’establiments, i mentiria si digués que no hi he anat mai. Les hamburgueses i les tapes són prou bones i a un preu que no és prohibitiu com el dels restaurants pensats únicament per als turistes, i són força freqüentats per gent jove (i més concretament, diria que per estudiants). A Vic, en canvi, el König s’ubicarà al polígon. Un aspecte ben interessant, descriptiu de la configuració i simptomàtic de la salut dels barris tant de Barcelona com de Vic.

Recordo els debats que fa uns dies vam tenir a les jornades per parlar del programa de Capgirem Vic, i també alguna classe d’Urbanisme a la universitat, en què arribàvem a la conclusió que bona part d’allò que en diem «que hi hagi vida als barris» depenia de l’activitat als locals de les plantes baixes dels edificis, de l’ús que el veïnat en fem en la nostra vida quotidiana. Un element clau a la complexitat que també aporten els espais verds, els equipaments públics, etc.

A Barcelona, cada vegada més barris veuen com els carrers s’omplen de bars, restaurants, allotjaments, botigues, determinats serveis… destinats a turistes i col·lectius amb més poder adquisitiu en general, el que coneixem com a gentrificació. A Vic, en canvi, ens trobem davant d’aquest fenomen en el qual s’obren restaurants de gran capacitat als polígons, mentre més i més locals de dins de la ciutat es buiden en tancar diversos establiments. Hi ha qui creu que el problema és una certa lletjor dels carrers, i que la solució és fer obres de reurbanització -si pot ser, a final de legislatura. Una lògica que indubtablement no s’ha aplicat al Mercat Municipal. Per contra, potser caldria fixar-se, en el cas del tancament de botigues d’aliments, en l’obertura de múltiples supermercats dels darrers anys, molt dels quals en polígons i els que no, com ara el Consum de la carretera de Roda o el Mercadona de Santa Anna, afectant encara més significativament el comerç dels barris propers.

I si ha passat això amb els supermercats, per què no hauria de passar quelcom semblant amb els restaurants? L’obertura del König, de la mateixa manera que altres restaurants de la zona del Sot dels Pradals on s’ubicarà (i no tot s’acaba amb les grans cadenes multinacionals de menjar ràpid, que tampoc ens falten al polígon de Vic), contribuirà a empobrir una mica més els carrers no només de dins de Vic, sinó fins i tot dels pobles veïns dels quals atregui demanda. Deixar morir els barris no té tan sols la connotació física de treure la gent del carrer i desocupar els locals, sinó que també implica una pèrdua per a les relacions socials entre la pròpia gent, si aquestes no tenen un espai físic on existir que faci la funció de centre social, com la que poden fer, per exemple, bars arrelats als barris. Un restaurant de cadena en un polígon és, contràriament, el súmmum de la despersonalització, el cas paradigmàtic del consum individual amb la mínima relació amb l’entorn. També des del punt de vista laboral, perquè ens venen que aquesta obertura generarà 35 llocs de treball, però no valorem -deixant de banda que probablement se’n perdin d’altres establiments- que seran llocs de treball assalariats molt més aliens a la gestió -i ni parlar del control- del propi negoci; el primer pas cap a la temporalitat i la precarietat laboral sense miraments. No és altra cosa que el que passa en franquícies de cadenes de roba, als supermercats de nou…

Hi haurà qui dirà que això d’ubicar restaurants als polígons no està tan malament. Que per exemple, és pràctic si després es vol anar a les discoteques que hi ha a prop. Doncs bé, aquí clavaríem en un altre problemàs, la relegació de gran part de l’oci juvenil a l’oci nocturn i, a la seva vegada, fora de la ciutat, mentre tants locals i espais buits de la ciutat es moren de fàstic on el jovent de la ciutat podríem desenvolupar tota mena de projectes autogestionats. De nou, vida -en aquest cas juvenil- traslladada al polígon, fosc, insegur, accessible en cotxe (combinable amb alcohol)… on dos o tres empresaris (i potser em passo de quantitat) s’omplen les butxaques venent «cubates».

Algú vol una ciutat on per anar a sopar o fins i tot a fer el cafè a mig matí o mitja tarda calgui agafar el cotxe fins a un polígon, o alternativament caminar per carrers vastos i solitaris? És necessari dedicar terrenys fèrtils a negocis que podrien estar -com hi han estat sempre- dins de la ciutat? Els polígons van començar a fer-se per allunyar aquelles activitats industrials que es feien incompatibles amb la resta del teixit urbà, no per estendre la ciutat indiscriminadament a costa de deixar ermes hectàrees i hectàrees de terres com les de la plana de Vic omplint-les de ciment, al més pur estil nord-americà. Res d’això té cap sentit en un context on tothom s’omple la boca de mobilitat sostenible, de ciutats amables i compactes i d’escassetat de recursos naturals. Només té raó de ser per aquelles empreses que l’únic que tenen en ment és guanyar diners explotant un nínxol de mercat com el d’oferir un menjar senzill a un preu relativament assequible gràcies a un model, a una estructura de funcionament, assimilable a una indústria.

Fa uns anys, a una cantonada d’on obrirà el König hi havia un restaurant de gran capacitat d’una màfia que també tenia les seves motivacions, en el seu cas el blanqueig de diners. Aquest restaurant va ser tancat perquè el blanqueig de diners és il·legal. D’altra banda, l’Ajuntament té eines com el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM) o plans d’usos dels locals amb les quals podria ser molt més restrictiu amb aquest tipus d’establiments que no responen a cap demanda que a la que si mateixos creen un cop existeixen i que, recordem-ho, destrueixen la vida social de les ciutats. La llibertat econòmica d’un empresari -gironí o nord-americà, vengui entrepans d’hamburguesa o d’escombraries- no ha de prevaldre sobre el dret a la ciutat. Capgirem-ho, i donem més sentit a allò que els carrers seran sempre nostres.