Opinió. Aristarc Claramunt i Da Pena | La solució als incendis forestals: bona gestió i indústria de la fusta Km 0

forest-fire-3694491_1280

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), des del 1999 fins el 2018 hi ha hagut 12.312 incendis forestals que han cremat 63.513 hectàrees. Si traiem l’any més nefast de la selecció, el 2012 amb l’incendi de l’Alt Empordà (13.000 ha), i el més benèvol, el 2018, tenim una mitjana de 625 incendis amb un total de 2.844 ha de superfície forestal cremada, cada any. Això són 28.4 km2 que representa una extensió aproximada a la de la ciutat de Vic o a 4.266 camps de futbol. Això és molt? Això és poc? M’atreveixo a dir que, simplement, és normal. Sobretot tenint en compte que la majoria d’espècies que conformen els boscos de Catalunya són piròfites. Són espècies com les alzines, els suros, els pins, el garric, el romaní, el llentiscle, el cirerer d’arboç, les estepes, etc., que tenen mètodes per beneficar-se del foc i, algunes, fins i tot l’afavoreixen.  Un bon exemple d’aquesta relació espècie-foc i de la seva gestió la podem trobar al famós parc nacional de Yellowstone on el 80% dels boscos són de pins. A partir d’una sèrie d’articles de la seva pàgina web, s’explica que els incendis forestals no s’extingeixen si no corren perill vides humanes o construccions, sinó que  només els monitoritzen per controlar-los. D’aquesta manera han aconseguit una regeneració constant de l’arbrat constant i que el combustible disponible pels incendis futurs sigui mínim, tant és així que s’han adonat que molts incendis s’apaguen sols per falta de combustible.

Tornant a Catalunya, el que sí que ens hauria de preocupar és que un sol incendi, es cremin moltes hectàrees de bosc. I aquí en som experts: Garriguella, Alt Empordà, 6.448 ha (Agost 2000); Escarp, Segrià, 2.086 ha (Agost 2003); Vallès Occidental, Vallès Oriental i Bages, 4.558 ha, de les quals 1.500, aproximadament, dintre del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac (Agost 2003); Horta de St. Joan, Terra Alta, 1.140 ha (Juliol 2009); La Jonquera, Alt Empordà, 13.088 ha (Juliol 2012); Vilopriu, Baix Empordà, 953 ha (Novembre 2013); Artés, Bages, 353ha (Agost 2017); Torre de l’espanyol, Ribera d’Ebre, 5.000 ha (Juny 2019), entre molts d’altres.

El fet que tinguem aquests incendis que arrasen tantes hectàrees del nostre territori no és culpa dels serveis d’extinció d’incendis que, tot i la palesa falta de personal i equipament que tenen, fan una gran feina. El problema és la disponibilitat de combustible que hi ha als boscos, que s’ha d’eliminar d’una manera o altra. Els  Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), fan cremes prescrites durant tot l’any, per reduir el combustible disponible, però ells tampoc poden arribar a cobrir el 1.835.263 ha  de superfície forestal arbrada que hi ha a Catalunya (Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentacion, 2018). Quina és la solució doncs? Com eliminem l’excés de vegetació, que fa de combustible, dels boscos de Catalunya? Amb la gestió forestal i la silvicultura.

Qui té un bosc, té una guardiola, deien abans. Avui en dia ja no és així, la gent ha deixat els pobles per anar a viure a les ciutats, s’han abandonat pastures i boscos, la fusta i derivats han perdut valor i, els qui s’hi dedicaven, ho han deixat perquè no hi ha demanda. Segons el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, el 2014, el 56% del territori català només va generar l’1.6% del PIB. Recordem que el 75,1% de la superfície forestal de Catalunya és privada (Observatori Forestal Català 2018) i si no és rentable gestionar-la, no es farà i de rebrot tindrem uns boscos amb una càrrega de combustible espectacular.

Però com ho fem per revaloritzar la fusta i revertir aquest problema? És la biomassa la solució?  Per mi, és necessari un canvi a nivell global. Però comencem per la indústria pròpia del sector. Últimament s’ha parlat molt de la biomassa, l’estella, el pèl·let etc. com si fossin els salvadors del bosc. No són pas dolents, però estan molt lluny de ser la panacea. L’estella i el pèl·let no deixen de ser arbres triturats a diferents mides, això comporta que l’estat de l’arbre en qüestió no és important, tan fa si es tracta d’una espècie o d’una altre, o de si és un arbre corcat o un de raquític. En aquest cas, el bosc no exigeix cap tipus de manteniment i, per tant, tampoc te un valor afegit important.

Pel que fa al cantó ecològic de la biomassa, també s’han d’aclarir alguns aspectes. Els arbres tenen la famosa capacitat de segrestar carboni, però no l’eliminen, només el segresten. Això vol dir que quan cremem biomassa estem alliberant aquell carboni altre cop. El balanç respecte als combustibles fòssils segueix essent favorable, però no és un combustible amb una petjada de carboni 0, sobretot si s’exporta com s’ha fet, a Itàlia o a França, a la planta de biomassa de Marsella.

Per tant, què fem? Gran part de la solució està en la fusta de construcció, en gestionar els boscos per poder-ne extreure arbres que puguin donar bigues i taulons. Aquesta és una gestió forestal a llarg termini ja que per obtenir els diàmetres desitjats, depenent de l’espècie, es poden tardar entre 80 i 120 anys. En resum, l’objectiu és obtenir un bosc madur i per aconseguir aquest resultat és necessària una atenció regular i constant, sobretot al principi. S’hauran de fer tallades per seleccionar els arbres de futur i alliberar-los de competència per els recursos del sòl, periòdicament. També, depenent de l’espècie, s’hauran de dur a terme podes per evitar nusos en el producte final. Aquestes atencions obtindran com a resultat l’extracció d’una sèrie de peus que es podran utilitzar per fer altres productes, com pot ser biomassa, pals per a tanques de jardí o pals d’electricitat, palets, bigues laminades, plafons de conglomerat, etc. A més, aquestes intervencions aniran acompanyades d’estassades i s’anirà reduint el sotabosc, que no creixerà desmesuradament per la falta del sol que obstruiran les capçades dels arbres. Això significa, a nivell d’extinció, una discontinuïtat vertical de combustible, fet que augmentant les possibilitats d’extinció d’un possible incendi.

Una altra de les conseqüències que tindran les diferents intervencions que s’hauran de fer, és el manteniment dels camins i pistes del bosc, que permet oferir múltiples entrades i sortides al bosc als serveis d’extinció d’incendis i augmentar així la seguretat de les seves intervencions, com també una compartimentació del bosc, creant oportunitats d’extinció per la discontinuïtat de combustible. A nivell ecològic, la fusta de construcció mantindria segrestat el carboni permanentment, ja que l’únic que es faria seria transformar-la, en comptes de cremar-la. Un metre cúbic de fusta segresta una tona de diòxid de carboni. Alhora, els boscos també tenen una funció social, com a lloc de gaudi, d’esbarjo i de contacte amb la natura i els boscos madurs milloren aquest aspecte, ja que el seu sotabosc baix permet passejar-hi i gaudir-ne sense gaires entrebancs.

I doncs, si aquesta gestió dels boscos és tan bona, perquè no ho fem ara? Per múltiples raons. Primer de tot l’econòmica. Un bosc que té un torn de tala d’entre 80 – 120 any, és un bosc que fa créixer una generació, el cuida la següent i n’obté els beneficis la tercera, i ningú està disposat a invertir en un negoci a tres generacions vista. El bosc s’hauria de compartimentar, organitzar aclarides i tallades per zones, i d’aquesta manera es podria fer una rotació del torn de tala i poder extreure fusta del bosc permanentment. Aquesta roda, però, és molt costosa d’engegar, pel ja esmentat torn de tala.

El segon problema és la indústria en si. Són poquíssimes, actualment, les serradores especialitzades en fusta de construcció de km 0, la gran majoria de la fusta de construcció que es consumeix s’importa, principalment, de França, Alemanya i dels països Nòrdics, entre d’altres. Per tant hi ha una gran petjada de carboni amb el transport d’aquestes mercaderies, que normalment es fan en camió. Per fomentar aquesta indústria seria necessari que els arquitectes promocionessin molt més aquest material.

Actualment, segons una entrevista en el programa de ràdio Meteomauri, només hi ha dos blocs de pisos construïts totalment de fusta. És evident doncs, que els arquitectes haurien de promocionar aquest material de construcció sostenible, en contra del formigó i del ferro, materials que no es regeneren i que a la llarga faltaran. Òbviament, si no hi ha indústria de la fusta de construcció de km, no ho poden promocionar.

L’educació també juga un rol importantíssim en aquesta gestió forestal. A les escoles s’ensenyen els “arbres” sense distingir gaires espècies, com si fossin una cosa sagrada que no es pot tocar. Els arbres i els boscos són espectaculars, sí, però s’han de gestionar, perquè un bosc abandonat és un bosc perillós. És un bosc on no s’hi pot transitar, és un bosc on t’hi pots desorientar amb moltíssima facilitat, és un bosc on les plagues de fauna i flora hi campen sense problemes i acaben afectant conreus i plantacions, però sobretot és un bosc perillós pels incendis. Un bosc amb un excés de combustible que crema assoleix unes temperatures tan bestials que destrueix els sistemes de resistència, disseminació i regeneració especialitzats de les espècies piròfites. Aquestes temperatures poden arribar a destruir els micelis i micorrizes que hi ha sota terra, eliminant els fongs i destruint l’estructura del sòl permanentment.

Per tant, seria adequat introduir a les escoles assignatures de gestió forestal i agricultura per fomentar la cultura de la gestió dels boscos, l’agricultura i la ramaderia, i frenar així l’abandonament que estan patint les zones rurals dels país. Amb un augment del coneixement, la conscienciació i l’apreciació de la gestió forestal i la vida rural en general des de l’educació, augmentaria l’apreciació dels seus productes derivats i, per tant, també la seva demanda.

I qui pot fer tot això? El govern. La Generalitat de Catalunya és la principal entitat del país que pot fer i aplicar les polítiques necessàries per incidir en tots els factors. És necessària l’educació per conscienciar sobre la necessitat de gestió sobre el terreny forestal i per fomentar la demanda de producte autòcton, així com també la creació de la indústria de la fusta de construcció de km 0 per fomentar la gestió sostenible dels boscos i re-valoritzar-los econòmicament i, de retruc, evitar els grans incendis forestals que posen en perill vides i ecosistemes. No es pot legislar d’esquena al territori i després lamentar-se de les conseqüències.